Fa uns dies l’epidemiòleg Xavier Vallès, sense menystenir la gravetat de la pandèmia Covid 19, relativitzava moltíssim els efectes immediats que li atribuïm. En àmbits com l’econòmic i el social no és tant la pandèmia la que provoca els desastres, sinó la manca de deures fets abans de l’arribada del virus. No hi puc estar més d’acord. La Covid provoca una tensió ambiental considerable i afloren els problemes estructurals, de base. Si responsabilitzem una malaltia d’allò que nosaltres fa temps que fem malament, cometem un doble error: llancem pilotes fora i no encarem la responsabilitat de reestructurar allò que sabem que no està ben construït en la nostra societat. Procrastinem.
Sóc i em sento mestre. No sóc capaç de recordar quan es va desenvolupar en mi la certesa que la nostra principal missió és l’acompanyament humà i estimulador de l’alumne en el procés de creixement i descoberta que és la vida. Als mestres sovint se’ns acusa d’idealistes i de no viure i treballar en el món real. Darrere d’aquestes acusacions massa sovint s’hi amaga el descontent per uns serveis que no són considerats de valor afegit o que no responen a les expectatives d’una part de la ciutadania. El bon mestre integra la configuració del temps i de les accions (i, per tant, de la practicitat) que apuntava Khalil Gibran al poema Els teus fills no són els teus fills de l’obra El profeta. Consulta obligada.
Fins ara, en molt poques ocasions havia pogut identificar tan nítidament les conseqüències negatives de la mercantilització dels serveis educatius. Sabia que com a país no havíem fet els deures, i que l’educació universal i gratuïta per a tothom fins als 16 anys és una fal·làcia tan bèstia com la del dret a un habitatge digne i adequat o la igualtat d’oportunitats. Hem observat aquests i altres aspectes amb gran hipocresia i doble moral. No som les nostres lleis, però sí com les apliquem.
Desenvolupo la meva activitat professional en una de la quarantena d’escoles cooperatives catalanes amb concert amb la Generalitat de Catalunya. Com a docent, no sóc una excepció quan actuo centrant-me en l’alumne que tinc al davant, prestant, conjuntament amb els meus companys, els meus serveis tan bé com he après i sé. No m’imagino un metge, una infermera o una llevadora deixant-se de centrar en la bona evolució del pacient o de la vida que arriba al món. Així ens sentim els mestres. Contents quan les coses evolucionen pel bon camí, i tensos, enfonsats, quan no ens n’acabem de sortir. El fet de prestar un servei públic des d’un centre de titularitat cooperativa no ens ha fet perdre mai aquesta vocació.
Lamentablement, els deures no fets provoquen que una part de la ciutadania entengui la seva relació amb l’escola concertada com a purament mercantil, de manera molt diferent a com se sol entendre la relació amb les escoles que són de titularitat pública. Per sort per al país, aquesta part de la ciutadania no és majoritària, però representa una massa crítica suficient per agreujar la situació. La seva existència es fonamenta en dos aspectes: el desconeixement sobre què és, com funciona i per a què serveix un servei d’educació públic (sigui quina sigui la titularitat que el proveeix) i el desconeixement sobre les circumstàncies específiques de l’Estat espanyol que ens han conduït a la generació d’un sistema injust i socialment difícil de sostenir.
La mercantilització dels serveis educatius és un dels principals impediments en la lluita contra la segregació i per a l’equitat propis d’una societat justa amb tots els ciutadans.
Comparativament, el sistema sanitari ha resolt molt millor aquest mateix problema. Hi ha tants ciutadans que fan ús dels serveis públics concertats sense ésser-ne conscients, que el problema sobre la diversitat de titularitats es redueix a una expressió mínima. El ciutadà desitja d’un sistema públic un servei de qualitat finançat a través dels impostos que entre tots paguem o hauríem de pagar.
On rau el problema? Permeteu-me que malgrat que aquesta situació té una única causa, detalli altres factors que l’agreugen:
a. L’Estat espanyol mai fins ara ha assumit (a diferència del que sí han fet la immensa majoria dels països europeus des de fa moltes dècades) que ha de finançar la totalitat del cost de la plaça escolar per a tota la ciutadania amb dret a una educació universal i gratuïta.
b. L’estat i les comunitats autònomes s’han desentès i han mirat cap a un altre costat davant les dificultats de finançament dels centres concertats. I qui en paga els plats trencats? Òbviament, les famílies que dipositen tota la seva confiança en una escola amb concert. Governs i administracions educatives li diuen al ciutadà i a l’escola: A mi no em preguntis. Ciutadà, tens un dret, jo no te’l puc garantir al 100% com tu vols, així que posa’t d’acord amb aquests senyors i ja us espavilareu. Evidentment, aquest fet provoca indefensió en el ciutadà i desemparament en la realitat de l’escola concertada.
c. Tots els intents duts a terme fins ara per calcular amb una certa precisió el cost mitjà real d’una plaça escolar han resultat infructuosos. Tenim dades. Especialistes de renom han encarat el tema. Tots els que treballem en el sector disposem d’informació contrastada, però l’administració juga a no centrar-se en aquest aspecte perquè es pensa que no li convé. Com pot ser que a l’administració no li convingui el que sí convé a la ciutadania? Perquè generaria una reestructuració pressupostària que acabaria provocant augment de la càrrega impositiva, sense oblidar els interessos ideològics de partit.
I siguem també autocrítics. Des del gruix de l’escola concertada no sempre hem fet les coses bé. Hi ha hagut qui ja li ha anat bé aquesta diferència tan estesa popularment entre els dos models públics i així ha promocionat els seus serveis com a més exclusius, passant per alt que nosaltres ens devem totalment a nens i joves, sense cap diferència de tipus social, racial, de gènere, religiós...
Em sento molt lluny de tot això i de les polèmiques que genera. Si fos metge i treballés en un centre amb concert amb la Generalitat, de ben segur que no em plantejaria, mirant el pacient als ulls, que el meu servei és més o menys exclusiu o que és bo que em pagui o no em pagui pel servei que li presto. Quina barbaritat!
Amb la Covid 19 i els consegüents efectes socials i econòmics, han tornat aflorar els problemes de debò. Ja tenien força raó en Xavier Vallès i tants altres. Enmig de l’estat d’alarma la xarxa d’escoles que presten serveis públics d’educació han rebut tractes exageradament desiguals segons seva titularitat. L’escola només és un instrument. Qui de debò se n’està veient afectat són les famílies dels nostres alumnes. Als infants i als joves deixeu-los en pau; no hem deixat d’atendre’ls tan bé com sabem enmig de la incertesa, la demagògia, l’angoixa dels seus familiars i els problemes estructurals que ningú no s’atreveix a encarar.
La mercantilització del serveis educatius no és la causa del problema, sinó la conseqüència clara de no haver fet els deures. Després de la devastadora crisi del 2008 tampoc no ens hi vam posar. No puc ocultar la desil·lusió que han inspirat aquestes línies. Sort que gaudeixo de la fortuna (i aquesta sí que és exclusiva) que d’aquí a unes hores, vint-i-nou nois i noies de 1r de Batxillerat ompliran l’aula virtual, i per extensió casa meva. La seva força per créixer, ser i saber és tan intensa com la de l’aigua que transcorre, clara, i desborda els dics. Una llum.
