Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris economia social. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris economia social. Mostrar tots els missatges

14 de juny 2020

Aigua clara

Article que he publicat al setmanari La República.



Fa uns dies l’epidemiòleg Xavier Vallès, sense menystenir la gravetat de la pandèmia Covid 19, relativitzava moltíssim els efectes immediats que li atribuïm. En àmbits com l’econòmic i el social no és tant la pandèmia la que provoca els desastres, sinó la manca de deures fets abans de l’arribada del virus. No hi puc estar més d’acord. La Covid provoca una tensió ambiental considerable i afloren els problemes estructurals, de base. Si responsabilitzem una malaltia d’allò que nosaltres fa temps que fem malament, cometem un doble error: llancem pilotes fora i no encarem la responsabilitat de reestructurar allò que sabem que no està ben construït en la nostra societat. Procrastinem.

 

Sóc i em sento mestre. No sóc capaç de recordar quan es va desenvolupar en mi la certesa que la nostra principal missió és l’acompanyament humà i estimulador de l’alumne en el procés de creixement i descoberta que és la vida. Als mestres sovint se’ns acusa d’idealistes i de no viure i treballar en el món real. Darrere d’aquestes acusacions massa sovint s’hi amaga el descontent per uns serveis que no són considerats de valor afegit o que no responen a les expectatives d’una part de la ciutadania. El bon mestre integra la configuració del temps i de les accions (i, per tant, de la practicitat) que apuntava Khalil Gibran al poema Els teus fills no són els teus fills de l’obra El profeta. Consulta obligada.

 

Fins ara, en molt poques ocasions havia pogut identificar tan nítidament les conseqüències negatives de la mercantilització dels serveis educatius. Sabia que com a país no havíem fet els deures, i que l’educació universal i gratuïta per a tothom fins als 16 anys és una fal·làcia tan bèstia com la del dret a un habitatge digne i adequat o la igualtat d’oportunitats. Hem observat aquests i altres aspectes amb gran hipocresia i doble moral. No som les nostres lleis, però sí com les apliquem.

 

Desenvolupo la meva activitat professional en una de la quarantena d’escoles cooperatives catalanes amb concert amb la Generalitat de Catalunya. Com a docent, no sóc una excepció quan actuo centrant-me en l’alumne que tinc al davant, prestant, conjuntament amb els meus companys, els meus serveis tan bé com he après i sé. No m’imagino un metge, una infermera o una llevadora deixant-se de centrar en la bona evolució del pacient o de la vida que arriba al món. Així ens sentim els mestres. Contents quan les coses evolucionen pel bon camí, i tensos, enfonsats, quan no ens n’acabem de sortir. El fet de prestar un servei públic des d’un centre de titularitat cooperativa no ens ha fet perdre mai aquesta vocació. 

 

Lamentablement, els deures no fets provoquen que una part de la ciutadania entengui la seva relació amb l’escola concertada com a purament mercantil, de manera molt diferent a com se sol entendre la relació amb les escoles que són de titularitat pública. Per sort per al país, aquesta part de la ciutadania no és majoritària, però representa una massa crítica suficient per agreujar la situació.  La seva existència es fonamenta en dos aspectes: el desconeixement sobre què és, com funciona i per a què serveix un servei d’educació públic (sigui quina sigui la titularitat que el proveeix) i el desconeixement sobre les circumstàncies específiques de l’Estat espanyol que ens han conduït a la generació d’un sistema injust i socialment difícil de sostenir.

 

La mercantilització dels serveis educatius és un dels principals impediments en la lluita contra la segregació i per a l’equitat propis d’una societat justa amb tots els ciutadans.

 

Comparativament, el sistema sanitari ha resolt molt millor aquest mateix problema. Hi ha tants ciutadans que fan ús dels serveis públics concertats sense ésser-ne conscients, que el problema sobre la diversitat de titularitats es redueix a una expressió mínima. El ciutadà desitja d’un sistema públic un servei de qualitat finançat a través dels impostos que entre tots paguem o hauríem de pagar.

 

On rau el problema? Permeteu-me que malgrat que aquesta situació té una única causa, detalli altres factors que l’agreugen:

 

a.  L’Estat espanyol mai fins ara ha assumit (a diferència del que sí han fet la immensa majoria dels països europeus des de fa moltes dècades) que ha de finançar la totalitat del cost de la plaça escolar per a tota la ciutadania amb dret a una educació universal i gratuïta.

b.  L’estat i les comunitats autònomes s’han desentès i han mirat cap a un altre costat davant les dificultats de finançament dels centres concertats. I qui en paga els plats trencats? Òbviament, les famílies que dipositen tota la seva confiança en una escola amb concert. Governs i administracions educatives li diuen al ciutadà i a l’escola: A mi no em preguntis. Ciutadà, tens un dret, jo no te’l puc garantir al 100% com tu vols, així que posa’t d’acord amb aquests senyors i ja us espavilareu. Evidentment, aquest fet provoca indefensió en el ciutadà i desemparament en la realitat de l’escola concertada.

c.  Tots els intents duts a terme fins ara per calcular amb una certa precisió el cost mitjà real d’una plaça escolar han resultat infructuosos. Tenim dades. Especialistes de renom han encarat el tema. Tots els que treballem en el sector disposem d’informació contrastada, però l’administració juga a no centrar-se en aquest aspecte perquè es pensa que no li convé. Com pot ser que a l’administració no li convingui el que sí convé a la ciutadania? Perquè generaria una reestructuració pressupostària que acabaria provocant augment de la càrrega impositiva, sense oblidar els interessos ideològics de partit. 

 

I siguem també autocrítics. Des del gruix de l’escola concertada no sempre hem fet les coses bé. Hi ha hagut qui ja li ha anat bé aquesta diferència tan estesa popularment entre els dos models públics i així ha promocionat els seus serveis com a més exclusius, passant per alt que nosaltres ens devem totalment a nens i joves, sense cap diferència de tipus social, racial, de gènere, religiós... 

 

Em sento molt lluny de tot això i de les polèmiques que genera. Si fos metge i treballés en un centre amb concert amb la Generalitat, de ben segur que no em plantejaria, mirant el pacient als ulls, que el meu servei és més o menys exclusiu o que és bo que em pagui o no em pagui pel servei que li presto. Quina barbaritat!

 

Amb la Covid 19 i els consegüents efectes socials i econòmics, han tornat aflorar els problemes de debò. Ja tenien força raó en Xavier Vallès i tants altres. Enmig de l’estat d’alarma la xarxa d’escoles que presten serveis públics d’educació han rebut tractes exageradament desiguals segons seva titularitat. L’escola només és un instrument. Qui de debò  se n’està veient afectat són les famílies dels nostres alumnes. Als infants i als joves deixeu-los en pau; no hem deixat d’atendre’ls tan bé com sabem enmig de la incertesa, la demagògia, l’angoixa dels seus familiars i els problemes estructurals que ningú no s’atreveix a encarar. 

 

La mercantilització del serveis educatius no és la causa del problema, sinó la conseqüència clara de no haver fet els deures. Després de la devastadora crisi del 2008 tampoc no ens hi vam posar. No puc ocultar la desil·lusió que han inspirat aquestes línies. Sort que  gaudeixo de la fortuna (i aquesta sí que és exclusiva) que d’aquí a unes hores, vint-i-nou nois i noies de 1r de Batxillerat ompliran l’aula virtual, i per extensió casa meva. La seva força per créixer, ser i saber és tan intensa com la de l’aigua que transcorre, clara, i desborda els dics. Una llum.

 

18 de maig 2020

El got mig ple TV VI

Aquesta setmana entrevisto en Josep Maria Vallès, enginyer agrònom, expert en horticultura urbana, social i ecològica, president de la cooperativa Tarpuna i moltíssimes coses més...
El got mig ple TV està essent una experiència molt gratificant. L'intercanvi d'impressions amb persones que aporten llum des de diversos angles del coneixement em ratifica en l'opinió que els humans podem fer les coses molt millor. Les personees entrevistades pel got mig ple són gent que suma. No us perdeu l'actitud d'en Josep Maria Vallès.




04 de maig 2020

El got mig ple TV, IV

Aquesta setmana ens trobem amb en Guillem Llorens. En aquesta xerrada amb el president de Sepra i de la Confederació de Cooperatives de Catalunya repassem i analitzem diverses realitats: economia social, crisi Covid 19, arquitectura ecològiica, dret a l'habitatge, possibilitats de transformació del món, esport, educació...
Tot un plaer escoltar en Guillem Llorens, afable, conciliador i altament compromès.

09 d’abril 2020

El got mig ple TV, I

Avui inaugurem "El got mig ple" a Sant Gervasai TV. En el marc d'aquest confinament que vull que sigui introspectiu, m'acostaré a persones de vocacions diverses per conèixer com veuen i viuen aquesta necessària transformació del món. 
Avui, com una clara carta d'intencions, arrenquem amb en Jordi Serra, prospectivista. Però no només conversarem sobre escenaris de futur. 


10 de març 2017

PREU I VALOR

Article publicat a La Veu de l'Anoia el 10 de març de 2017



M’acabo de descarregar l’aplicació de factura catalana Abouit que, a través de l’escaneig amb el telèfon mòbil dels codis de barres dels productes que trobem a les prestatgeries dels supermercats, facilita informació sobre la responsabilitat en la producció de cada article de consum. 
Segons l’estudi de la consultoria Nielsen (2015), el 40 % dels consumidors declara que estaria disposat a pagar més si els productes adquirits provinguessin d’empreses socialment responsables. Però els actes concrets de consum són molt íntims, i la presa de cada decisió es veu sotmesa a plantejaments discontinus d’ordre subconscient i emocional. Bé que ho saben els reis del màrqueting. 
La cultura del consum responsable no es pot generar aïllada de la transformació cultural de base de les persones. La tecnologia ens pot ajudar moltíssim a interconnectar-nos i a disposar de la informació necessària per transformar plegats el món, però cal que comencem a recuperar la cultura de l’esforç perquè tots plegats anem aprenent a identificar la gran diferència que hi ha entre valor i preu. Si no comencem a distanciar-nos de l’humanisme etnocentrista de base materialista-hedonista que hem anat deixant créixer al menjador de cada casa en els darrers setanta anys, el consumidor continuarà essent objecte i no subjecte.
Esdevenir responsable implica un augment del grau de consciència sobre el valor de les meves accions (tot un esforç). Fa por i provoca mal de cap només de pensar-hi. Per això mirar cap a un altre lloc resulta tan fàcil. L’escenari general facilita aquesta evasió individual i col·lectiva. Recordem el famós discurs del Cap Indi Seattle dirigit a l’home blanc el 1854, evidenciant que les actuacions per a la sostenibilitat responen a la base cultural de cada societat. Just el mateix any, a l’altra costa del Estats Units, Henry David Thoureau, home blanc i ovella negra, publicava Walden, “La major part dels luxes i moltes de les anomenades comoditats de la vida no només no són indispensables, sinó que esdevenen un obstacle per a l’elevació de la humanitat.”

David Cos
President d’Escola Sant Gervasi, sccl
President de Grup CLADE

20 de gener 2017

AUTOEMPODERA'T

Article publicat a La Veu de l'Anoia el 20 de gener de 2.017



Tu no ets un humil ciutadà que han deixat caure en aquest escenari per patir, en el lapse incert de temps que anomenem vida, els embats de les desajustades forces socials, polítiques, econòmiques... Com a ciutadà ets, com a mínim, votant, contribuent, consumidor i aportador de valor gràcies al teu treball. Si vols, a més, et pots embrancar en lluites més actives i evidents per incidir en l’esdevenidor de la nostra comunitat. El món també és teu i no pots deixar que te’n manllevin la part que justament et pertoca. Alhora, vulguis o no, ets corresponsable del futur dels teus congèneres i dels nostres descendents.
Resultaria fàcil no creure i sentir així. De vegades patim també la temptació de deixar-nos dur, de permetre que siguin els altres els que decideixin, quan una mena de còmoda intuïció en forma de veueta ens diu “Si al final faran el que voldran, amb tu o sense tu”. 
De tots els nostres àmbits individuals d’acció, crec que són el de l’empresa i el consum (sense menystenir els altres)  aquells que ens han de permetre una major incidència en la transformació del món. En l’estudi Superbrands 2016, efectuat per la prestigiosa consultora Havas Worldwide a 28 països, s’evidencia la consciència  que tenim el 70% dels ciutadans que les empreses poden acabar essent, per bé o per mal, el principal agent de canvi social, per sobre de la política. El 53% dels enquestats evidencia també la preocupació creixent sobre la justícia i la sostenibilitat que hi ha darrere des productes que consumim (què passa amb l’altre 47%? Tant els fa?). 
Quant de poder que tenim! Però els fets demostren que el poder sense coneixement i una certa consciència és com un cotxe sense volant (Brexit, Trump, la puixança dels populismes...). Si els consumidors adquirim cada vegada més consciència sobre els nostres drets i sentit de la justícia, acabarem incidint en la  responsabilitat de les companyies que ens proveeixen de béns i serveis. La producció deshonesta també és cosa meva.

David Cos
President d’Escola Sant Gervasi, sccl
President de Grup CLADE

27 de novembre 2016

A prop de casa


Article que vaig publicar a l'edició en paper de  La Veu de l'Anoia el 7 d'octubre de 2016

Escoles de negocis de reconegudíssim prestigi internacional estan incorporant cada vegada més, als seus programes per a alts directius, la filosofia com a instrument per a la reflexió serena i necessària en la presa de decisions, per a la construcció del coneixement a l’empresa a partir del diàleg.

Curiosament, aquest fet es viu paral·lelament al clar desdibuixament de la petjada de les humanitats en els currículums de l’escolarització obligatòria i batxillerats, etapes educatives determinades per institucions que no se solen caracteritzar per avançar-se al seus temps.
La realitat és polièdrica i complexa, i la preparació per prendre decisions valuoses a llarg termini, posant sempre el bé comú per sobre de l’individual, fa imprescindible l’existència d’una clara metodologia. Les humanitats, aplicables en tots els àmbits de l’experiència humana, ens ofereixen aquesta possibilitat i ens ajuden a ubicar-nos en una realitat canviant, en què el tot passa i res no és d’Heràclit és l’únic que roman.
Crec, però, que la visió de les humanitats que s’ha fet cada vegada més popular al llarg del segle XX i de l’actual està molt distorsionada i condicionada per tòpics. S’ha generat una absurda oposició entre humanitats i ciència que no condueix enlloc i que diu ben poc de la saviesa dels que l’han promogut.
El drama musical Cerca de tu casa, estrenat recentment als nostres cinemes evidencia magistralment els efectes de la pèrdua de valors i també de saviesa en les estructures polítiques, empresarials i socials abans i durant la crisi iniciada aparentment el 2007. La crisi real, més profunda, té moltíssim a veure amb aspectes com l’absència d’una autèntica formació humanística en les persones que prenen decisions grans o petites, en tots nosaltres.
I si, irresponsables, mirem cap a un altre costat, és perquè sabem que molt a prop nostre algú pateix moltíssim i la frivolitat ens venç. 


David Cos
President d’Escola Sant Gervasi, sccl

President de Grup CLADE

29 de maig 2016

Camps de visió

-->
Entre 2007 i 2015, en l’arxiconegut context de destrucció de llocs de treball en l’empresa mercantil catalana (-13 %), les nostres cooperatives han estat capaces de generar-ne de nous (+2 %). ¿Vol dir això que totes les cooperatives són idíl·lics espais de creació de llocs de treball? De cap de les maneres, però sí que és cert que els models de governança propis de les societats cooperatives poden facilitar moltíssim que l’empresa actuï amb un elevat sentit de la responsabilitat, no només respecte els seus usuaris i clients, sinó envers el conjunt de la societat.



Al cap i la fi, les empreses les formem les persones i aquestes actuem inspirades per una combinació (voldria pensar que coherent) de valors personals i valors corporatius. La voluntat de crear llocs de treball estables és lloable, però per si sola no ens conduiria massa lluny. La creació de llocs de treball de qualitat només és un resultat més dels principis amb què solem treballar les cooperatives i els cooperativistes. Quan es mira més enllà de la imprescindible sostenibilitat econòmica, quan la participació de les persones, políticament i econòmica, és real, quan l’empresa i la seva gent viuen un autèntic compromís amb el seu entorn, aleshores és més fàcil generar valor i incrementar el nombre de socis de la cooperativa.

Sortint o no d’una crisi, teòrics i mitjans subratllen el millor comportament de les cooperatives en escenaris adversos, sobretot pel que fa a la gestió dels llocs de treball. Però les cooperatives no som una solució en temps de crisi. Som un model d’empresa també molt beneficiós per a la societat en períodes de prosperitat, quan alguns, amb una certa estretor en el camp de visió, focalitzen excessivament el resultat econòmic i obliden altres formes de benefici més compartits i profitosos a llarg termini per a tots.

Article publicat a "La veu de l'Anoia" el 6 de maig de 2016 (edició paper).

Demà

L'autoempodarement d'aquells que considerem que la condició humana no necessàriament ha de ser suïcida és seguremanet l'únic camí per subsistir al planeta i esdevenir raonablement feliços. Disposem de prou coneixement per aconseguir-ho. Només cal la determinació.  No et perdis aquesta pel·licula. Tasta el trailer.