Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris ensenyament. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris ensenyament. Mostrar tots els missatges

14 de juny 2020

Aigua clara

Article que he publicat al setmanari La República.



Fa uns dies l’epidemiòleg Xavier Vallès, sense menystenir la gravetat de la pandèmia Covid 19, relativitzava moltíssim els efectes immediats que li atribuïm. En àmbits com l’econòmic i el social no és tant la pandèmia la que provoca els desastres, sinó la manca de deures fets abans de l’arribada del virus. No hi puc estar més d’acord. La Covid provoca una tensió ambiental considerable i afloren els problemes estructurals, de base. Si responsabilitzem una malaltia d’allò que nosaltres fa temps que fem malament, cometem un doble error: llancem pilotes fora i no encarem la responsabilitat de reestructurar allò que sabem que no està ben construït en la nostra societat. Procrastinem.

 

Sóc i em sento mestre. No sóc capaç de recordar quan es va desenvolupar en mi la certesa que la nostra principal missió és l’acompanyament humà i estimulador de l’alumne en el procés de creixement i descoberta que és la vida. Als mestres sovint se’ns acusa d’idealistes i de no viure i treballar en el món real. Darrere d’aquestes acusacions massa sovint s’hi amaga el descontent per uns serveis que no són considerats de valor afegit o que no responen a les expectatives d’una part de la ciutadania. El bon mestre integra la configuració del temps i de les accions (i, per tant, de la practicitat) que apuntava Khalil Gibran al poema Els teus fills no són els teus fills de l’obra El profeta. Consulta obligada.

 

Fins ara, en molt poques ocasions havia pogut identificar tan nítidament les conseqüències negatives de la mercantilització dels serveis educatius. Sabia que com a país no havíem fet els deures, i que l’educació universal i gratuïta per a tothom fins als 16 anys és una fal·làcia tan bèstia com la del dret a un habitatge digne i adequat o la igualtat d’oportunitats. Hem observat aquests i altres aspectes amb gran hipocresia i doble moral. No som les nostres lleis, però sí com les apliquem.

 

Desenvolupo la meva activitat professional en una de la quarantena d’escoles cooperatives catalanes amb concert amb la Generalitat de Catalunya. Com a docent, no sóc una excepció quan actuo centrant-me en l’alumne que tinc al davant, prestant, conjuntament amb els meus companys, els meus serveis tan bé com he après i sé. No m’imagino un metge, una infermera o una llevadora deixant-se de centrar en la bona evolució del pacient o de la vida que arriba al món. Així ens sentim els mestres. Contents quan les coses evolucionen pel bon camí, i tensos, enfonsats, quan no ens n’acabem de sortir. El fet de prestar un servei públic des d’un centre de titularitat cooperativa no ens ha fet perdre mai aquesta vocació. 

 

Lamentablement, els deures no fets provoquen que una part de la ciutadania entengui la seva relació amb l’escola concertada com a purament mercantil, de manera molt diferent a com se sol entendre la relació amb les escoles que són de titularitat pública. Per sort per al país, aquesta part de la ciutadania no és majoritària, però representa una massa crítica suficient per agreujar la situació.  La seva existència es fonamenta en dos aspectes: el desconeixement sobre què és, com funciona i per a què serveix un servei d’educació públic (sigui quina sigui la titularitat que el proveeix) i el desconeixement sobre les circumstàncies específiques de l’Estat espanyol que ens han conduït a la generació d’un sistema injust i socialment difícil de sostenir.

 

La mercantilització dels serveis educatius és un dels principals impediments en la lluita contra la segregació i per a l’equitat propis d’una societat justa amb tots els ciutadans.

 

Comparativament, el sistema sanitari ha resolt molt millor aquest mateix problema. Hi ha tants ciutadans que fan ús dels serveis públics concertats sense ésser-ne conscients, que el problema sobre la diversitat de titularitats es redueix a una expressió mínima. El ciutadà desitja d’un sistema públic un servei de qualitat finançat a través dels impostos que entre tots paguem o hauríem de pagar.

 

On rau el problema? Permeteu-me que malgrat que aquesta situació té una única causa, detalli altres factors que l’agreugen:

 

a.  L’Estat espanyol mai fins ara ha assumit (a diferència del que sí han fet la immensa majoria dels països europeus des de fa moltes dècades) que ha de finançar la totalitat del cost de la plaça escolar per a tota la ciutadania amb dret a una educació universal i gratuïta.

b.  L’estat i les comunitats autònomes s’han desentès i han mirat cap a un altre costat davant les dificultats de finançament dels centres concertats. I qui en paga els plats trencats? Òbviament, les famílies que dipositen tota la seva confiança en una escola amb concert. Governs i administracions educatives li diuen al ciutadà i a l’escola: A mi no em preguntis. Ciutadà, tens un dret, jo no te’l puc garantir al 100% com tu vols, així que posa’t d’acord amb aquests senyors i ja us espavilareu. Evidentment, aquest fet provoca indefensió en el ciutadà i desemparament en la realitat de l’escola concertada.

c.  Tots els intents duts a terme fins ara per calcular amb una certa precisió el cost mitjà real d’una plaça escolar han resultat infructuosos. Tenim dades. Especialistes de renom han encarat el tema. Tots els que treballem en el sector disposem d’informació contrastada, però l’administració juga a no centrar-se en aquest aspecte perquè es pensa que no li convé. Com pot ser que a l’administració no li convingui el que sí convé a la ciutadania? Perquè generaria una reestructuració pressupostària que acabaria provocant augment de la càrrega impositiva, sense oblidar els interessos ideològics de partit. 

 

I siguem també autocrítics. Des del gruix de l’escola concertada no sempre hem fet les coses bé. Hi ha hagut qui ja li ha anat bé aquesta diferència tan estesa popularment entre els dos models públics i així ha promocionat els seus serveis com a més exclusius, passant per alt que nosaltres ens devem totalment a nens i joves, sense cap diferència de tipus social, racial, de gènere, religiós... 

 

Em sento molt lluny de tot això i de les polèmiques que genera. Si fos metge i treballés en un centre amb concert amb la Generalitat, de ben segur que no em plantejaria, mirant el pacient als ulls, que el meu servei és més o menys exclusiu o que és bo que em pagui o no em pagui pel servei que li presto. Quina barbaritat!

 

Amb la Covid 19 i els consegüents efectes socials i econòmics, han tornat aflorar els problemes de debò. Ja tenien força raó en Xavier Vallès i tants altres. Enmig de l’estat d’alarma la xarxa d’escoles que presten serveis públics d’educació han rebut tractes exageradament desiguals segons seva titularitat. L’escola només és un instrument. Qui de debò  se n’està veient afectat són les famílies dels nostres alumnes. Als infants i als joves deixeu-los en pau; no hem deixat d’atendre’ls tan bé com sabem enmig de la incertesa, la demagògia, l’angoixa dels seus familiars i els problemes estructurals que ningú no s’atreveix a encarar. 

 

La mercantilització del serveis educatius no és la causa del problema, sinó la conseqüència clara de no haver fet els deures. Després de la devastadora crisi del 2008 tampoc no ens hi vam posar. No puc ocultar la desil·lusió que han inspirat aquestes línies. Sort que  gaudeixo de la fortuna (i aquesta sí que és exclusiva) que d’aquí a unes hores, vint-i-nou nois i noies de 1r de Batxillerat ompliran l’aula virtual, i per extensió casa meva. La seva força per créixer, ser i saber és tan intensa com la de l’aigua que transcorre, clara, i desborda els dics. Una llum.

 

18 de maig 2020

El got mig ple TV VI

Aquesta setmana entrevisto en Josep Maria Vallès, enginyer agrònom, expert en horticultura urbana, social i ecològica, president de la cooperativa Tarpuna i moltíssimes coses més...
El got mig ple TV està essent una experiència molt gratificant. L'intercanvi d'impressions amb persones que aporten llum des de diversos angles del coneixement em ratifica en l'opinió que els humans podem fer les coses molt millor. Les personees entrevistades pel got mig ple són gent que suma. No us perdeu l'actitud d'en Josep Maria Vallès.




12 de maig 2020

El got mig ple TV, V

Converses des del confinament per a la transformació del món. Avui amb Núria Nia, artista audiovisual. Emotiu diàleg sobre l'art com a camí personal, com a acció política de transformació, sobre feminismes, educació, poesia...





04 de maig 2020

El got mig ple TV, IV

Aquesta setmana ens trobem amb en Guillem Llorens. En aquesta xerrada amb el president de Sepra i de la Confederació de Cooperatives de Catalunya repassem i analitzem diverses realitats: economia social, crisi Covid 19, arquitectura ecològiica, dret a l'habitatge, possibilitats de transformació del món, esport, educació...
Tot un plaer escoltar en Guillem Llorens, afable, conciliador i altament compromès.

29 de gener 2012

La inspiració: el senyor Màrius


Màrius Garcia Baeza
Ara, després dels anys i en el record, sempre l’anomeno el senyor Màrius, però en tot moment havia estat el senyor Màriu (fonèticament) per a tots nosaltres.

Solen planar incògnites sobre els nostres mestres més admirats, i rere la façana d’actors a l’escenari-platea de l’aula, s’oculten realitats només suggerides a través d’algunes pistes mal dibuixades que sovint podem interpretar erròniament. Crec que el senyor Màrius va arribar a les aules no massa jove, i que anteriorment havia mantingut diverses ocupacions professionals. Entre moltes altres, ens havia impartit classe de càlcul. No és aquesta la faceta que més recordo, però totes les sumes que escrivia a la pissarra (llarguíssimes sumes que realitzàvem en competició) les iniciava sempre amb el número 32.  Home donat a teixir lligams simbòlics entre allò que feia i allò que era, resulta que 32 era l’edat en què s’havia iniciat professionalment a la docència. Anteriorment havia estat locutor de Ràdio Martorell; la seva veu, que alguns encara anomenen la veu de Martorell, sempre ha resultat molt radiofònica.

Allò del càlcul era i és pura anècdota, perquè les classes que més ens va impartir van ser les de Lengua española i Literatura. El meu record, tot i això, no se sustenta només en les matèries que ensenyava, sinó en altres aspectes que el van fer únic.

Com a professor, no va destacar mai per les seves explicacions purament teòriques, ni pel seguiment rigorós d’un currículum, ni per la correcció detallada dels nostres exàmens i activitats. Això, que d’entrada podria semblar una crítica, és per a mi una concessió que cal fer-li en benefici de tot el que  va ser, per a molts dels seus alumnes, d’inestimable valor. Avui puc dir (i em consta que no sóc jo sol) que el senyor Màrius va contribuir d’una manera molt clara a fer de nosaltres el que som.

Anys de Ràdio Martorell
Home de ràdio com era, l’any 1977 ja ens ensenyava a fer guions i gravacions de programes radiofònics. Si voleu, l’estil que ens inculcava era una mica antiquat, però que bé que ens ho passàvem i quanta creativitat que es despertava! Féiem servir els típics magnetòfons dels anys 70 amb cinta de casset. Sé que uns anys més tard va aconseguir instal·lar un estudi radiofònic a l’Escola i alumnes de promocions posteriors a la meva van poder gaudir d’aquell equipament tècnic que per a l’època era tot un senyal d’innovació tecnològica aplicada a la docència.

També li entusiasmava el teatre. Escrivia petites obres que després, al marge de programacions curriculars i d’horaris de centre, assajàvem durant dies i dies al teatre d’El Foment de Martorell per finalment representar-les davant de les famílies. S’ho prenia tan seriosament! A l’hivern feia un fred que pelava al petit teatre parroquial (per a mi aleshores tan gran!). El senyor Màrius vestia un abric tres quarts i s’aixecava el coll cap amunt. Entre nosaltres comentàvem que semblava un director d’escena professional. S’ho agafava tan a pit! Estàvem assajant una versió dels pastorets el text del qual, com que n’era l’autor, solia modificar sobre la marxa. Recordo que jo feia de dimoni, i el senyor Màrius, que tenia molt clar com havia de quedar tot plegat, corregia i corregia la meva interpretació fins aconseguir que fos tal com ell l’havia previsualitzat. Quin gran valor tot allò!

Amb cap altre professor no he escrit tant com amb el senyor Màrius. Sempre ens insistia que saber escriure és fonamental. Us puc ben assegurar que cada dia escrivíem i llegíem en veu alta els nostres textos. Cada dia! ¿Sabeu què vol dir escriure cada dia del curs una o dues hores, i així dos o tres anys? Ell comentava les nostres lectures. Molts anys més tard, llegint en Daniel Cassany, vaig ser conscient del valor que havia tingut el mètode del senyor Màrius. Escriure, escriure i escriure. Conec docents que patirien molta por si els seus alumnes escrivissin tant, perquè no tindrien prou temps de corregir tota la producció textual dels seus deixebles. Al senyor Màrius, com a Daniel Cassany, això l’importava ben poc. Sabia que per aprendre a escriure cal fer-ho molt i diàriament, a més a més de llegir i de parlar del que es llegeix. El senyor Màrius era poc formal en aquest sentit, i sempre li haurem d’agrair.

El senyor Màrius era i és tot un personatge a Martorell. Més enllà del docent, trobem un home de la seva vila, encantat sempre d’oferir-hi un servei i orgullós (no es pot negar) del reconeixement públic que se’n deriva. No en tenia prou amb fer classes, havia de trobar la manera de lligar la docència amb una dimensió més pública, oferint a Martorell tant els seus serveis personals i professionals com els de l’Escola sencera.

El capítol més sonat i més lloable es va donar poc després de finalitzar el franquisme, quan l’aleshores principal mitjà de comunicació municipal,  el Semanario de Martorell, va tancar les portes per motius que desconec. El senyor Màrius, director de l’escola Sant Tomàs conjuntament amb Marta Garcia (la senyoreta Marta), va prendre la decisió de cobrir la mancança informativa municipal que s’imposava. Va decidir fer-ho a través de l’adaptació de la revista escolar En equipo. No, potser no ho heu entès bé. El senyor Màrius es va proposar, i va aconseguir per un període d’alguns anys, fer de l’En equipo de tota la vida a l’escola St. Tomàs un autèntic setmanari per a la població de Martorell. Ell en va ser el director, el cap de redacció i l’alma mater. En equipo es compaginaria i s’imprimiria professionalment en una impremta i tot seguit es distribuiria per les principals llibreries i quioscs de Martorell.
Portada de l'En Equipo

I nosaltres, els alumnes que en aquell moment cursàvem 6è, 7è o 8è d’EGB? Doncs n’érem els periodistes i algunes coses més. Quantes tardes del meu 8è d’EGB me les vaig passar fora de l’Escola, pels carrers de Martorell, anant a fer entrevistes conjuntament amb tres o quatre companys més. En Carles Porta feia de fotògraf. Amb el desaparegut Sergi Bargués i en Carles Salvador féiem les entrevistes i els reportatges. Sempre anàvem molt guiats pel senyor Màrius, i he de reconèixer que moltes vegades ell mateix ens preparava les entrevistes o ens les supervisava, sobretot quan entrevistàvem personatges d’un relatiu compromís. L’En equipo recollia informació de tota mena, com qualsevol revista d’àmbit local. Havíem entrevistat tant el president de la societat de caçadors com promotors de l’aeromodelisme martorellenc o l’artista Sadurní Pons, així com algun polític de la naixent democràcia, etc… No recordo haver estat massa a classe durant tot aquell temps. I quant vam aprendre! Amb tretze i catorze anys vam assolir gran autonomia, un elevat sentit de la responsabilitat, facilitat per parlar amb adults d’entorns que no ens resultaven propis… I el més important: vam aprendre que no hi ha res impossible, que podíem fer front a circumstàncies que, en principi, no eren les pròpies de nois i noies de la nostra edat. Ens ho passàvem tan bé i estàvem tan implicats en el projecte que, malgrat que el senyor Màrius feia la major part de la feina i assumia personalment les responsabilitats més grans, els dissabtes pel matí encara teníem temps d’anar a la impremta per ajudar a grapar els exemplars de la revista, un per un (aleshores era un treball encara molt artesanal) entre gillotines, taules de compaginació, cambres fosques i impressors professionals. Vam poder col·laborar activament en tot el procés de disseny i impresssió de l’En equipo (quin luxe!). En aquell moment encara no es parlava de les pràctiques a l’empresa, però nosaltres les vam dur a terme de manera més que satisfactòria. I quan acabàvem de grapar i havíem organitzat les piles d’exemplars (ja dissabte al migdia) encara anàvem a distribuir per tot Martorell, moltes vegades acompanyant el senyor Màrius en el seu Simca 1200 d’un color groc inclassificable.
Reportatge de l'En Equipo

Com que a l’Escola (un centre de barri dels anys 70) gaudíem d’estació meteorològica i cada dia féiem l’observació oportuna i la registràvem guiats pel el senyor Cos (el nostre professor de Ciències), acabàvem redactant, també, una previsió meteorològica per a l’En equipo. No recordo si l’encertàvem massa o no, però l’esforç es veia recompensat.

I com que tot no es podia fer des de l’Escola, el senyor Màrius també va demanar suport i col·laboració a exalumnes i altres personalitats de Martorell. Recordo especialment els acudits i altres col·laboracions gràfiques del que després ha estat un gran amic, el pintor Toni Cortadella.

L’En equipo també tenia publicitat, tant anuncis amb un disseny gràfic determinat com petits anuncis classificats. Sempre recordaré que un senyor, en gairebé totes les edicions, s’anunciava per conèixer persones que volguessin crear una comunitat alternativa. Corrien els anys 70, i poc temps després vaig aprendre què eren allò de les comunes.

És evident que l’En equipo havia de deixar empremta. L’actitud del senyor Màrius, moltes vegades despreocupat del dia a dia escolar i capficat sempre en els seus  grans projectes de dimensió extraescolar, ha esdevingut la seva millor lliçó com a mestre.
Reportatge i publicitat de l'En Equipo

Sí, amb ell llegíem Machado un divendres, i dissabte pel matí ens podia dur a l’hort que l’escola tenia en una riba del riu Anoia. Llegíem Miguel Hernández avui i collíem cebes demà. No és aquest un magnífic record?

Quan els senyor Màrius parlava de literatura s’emocionava. Hi posava molta energia i amb la seva veu de ràdio era capaç de dibuixar plàsticament el sentit poètic dels textos que llegíem.  Hi posava tanta emoció, que podíem veure allò que ens explicava com si d’una pel·lícula es tractés. Mai no m’he volgut comparar amb ell, però he de reconèixer que alguna vegada, tot analitzant Víctor Català o Salvat-Papasseit amb els meus alumnes m’he sentit una mica senyor Màrius, com si alguna cosa d’ell s’estigués transmetent a través del meu jo docent.

Avui el senyor Màrius ja s’ha retirat de la docència, però continua compromès amb Martorell. No disposo d'informació detallada sobre les seves activitats, però sé que és president del Patronat de la Cavalcada de Reis de Martorell i patró de la Fundació Francesc Pujols. M’arriben també informacions sobre les seves múltiples col·laboracions en tota mena d’activitats culturals martorellenques. I és que aquest home fa les coses perquè li surten de molt endins!

Moltes gràcies, senyor Màrius.