La inspiració: el senyor Màrius

Màrius Garcia Baeza

Ara, després dels anys i en el record, sempre l’anomeno el senyor Màrius, però en tot moment havia estat el senyor Màriu (fonèticament) per a tots nosaltres.

Solen planar incògnites sobre els nostres mestres més admirats, i rere la façana d’actors a l’escenari-platea de l’aula, s’oculten realitats només suggerides a través d’algunes pistes mal dibuixades que sovint podem interpretar erròniament. Crec que el senyor Màrius va arribar a les aules no massa jove, i que anteriorment havia mantingut diverses ocupacions professionals. Entre moltes altres, ens havia impartit classe de càlcul. No és aquesta la faceta que més recordo, però totes les sumes que escrivia a la pissarra (llarguíssimes sumes que realitzàvem en competició) les iniciava sempre amb el número 32.  Home donat a teixir lligams simbòlics entre allò que feia i allò que era, resulta que 32 era l’edat en què s’havia iniciat professionalment a la docència. Anteriorment havia estat locutor de Ràdio Martorell; la seva veu, que alguns encara anomenen la veu de Martorell, sempre ha resultat molt radiofònica.

Allò del càlcul era i és pura anècdota, perquè les classes que més ens va impartir van ser les de Lengua española i Literatura. El meu record, tot i això, no se sustenta només en les matèries que ensenyava, sinó en altres aspectes que el van fer únic.

Com a professor, no va destacar mai per les seves explicacions purament teòriques, ni pel seguiment rigorós d’un currículum, ni per la correcció detallada dels nostres exàmens i activitats. Això, que d’entrada podria semblar una crítica, és per a mi una concessió que cal fer-li en benefici de tot el que  va ser, per a molts dels seus alumnes, d’inestimable valor. Avui puc dir (i em consta que no sóc jo sol) que el senyor Màrius va contribuir d’una manera molt clara a fer de nosaltres el que som.

Anys de Ràdio Martorell

Home de ràdio com era, l’any 1977 ja ens ensenyava a fer guions i gravacions de programes radiofònics. Si voleu, l’estil que ens inculcava era una mica antiquat, però que bé que ens ho passàvem i quanta creativitat que es despertava! Féiem servir els típics magnetòfons dels anys 70 amb cinta de casset. Sé que uns anys més tard va aconseguir instal·lar un estudi radiofònic a l’Escola i alumnes de promocions posteriors a la meva van poder gaudir d’aquell equipament tècnic que per a l’època era tot un senyal d’innovació tecnològica aplicada a la docència.

També li entusiasmava el teatre. Escrivia petites obres que després, al marge de programacions curriculars i d’horaris de centre, assajàvem durant dies i dies al teatre d’El Foment de Martorell per finalment representar-les davant de les famílies. S’ho prenia tan seriosament! A l’hivern feia un fred que pelava al petit teatre parroquial (per a mi aleshores tan gran!). El senyor Màrius vestia un abric tres quarts i s’aixecava el coll cap amunt. Entre nosaltres comentàvem que semblava un director d’escena professional. S’ho agafava tan a pit! Estàvem assajant una versió dels pastorets el text del qual, com que n’era l’autor, solia modificar sobre la marxa. Recordo que jo feia de dimoni, i el senyor Màrius, que tenia molt clar com havia de quedar tot plegat, corregia i corregia la meva interpretació fins aconseguir que fos tal com ell l’havia previsualitzat. Quin gran valor tot allò!

Amb cap altre professor no he escrit tant com amb el senyor Màrius. Sempre ens insistia que saber escriure és fonamental. Us puc ben assegurar que cada dia escrivíem i llegíem en veu alta els nostres textos. Cada dia! ¿Sabeu què vol dir escriure cada dia del curs una o dues hores, i així dos o tres anys? Ell comentava les nostres lectures. Molts anys més tard, llegint en Daniel Cassany, vaig ser conscient del valor que havia tingut el mètode del senyor Màrius. Escriure, escriure i escriure. Conec docents que patirien molta por si els seus alumnes escrivissin tant, perquè no tindrien prou temps de corregir tota la producció textual dels seus deixebles. Al senyor Màrius, com a Daniel Cassany, això l’importava ben poc. Sabia que per aprendre a escriure cal fer-ho molt i diàriament, a més a més de llegir i de parlar del que es llegeix. El senyor Màrius era poc formal en aquest sentit, i sempre li haurem d’agrair.

El senyor Màrius era i és tot un personatge a Martorell. Més enllà del docent, trobem un home de la seva vila, encantat sempre d’oferir-hi un servei i orgullós (no es pot negar) del reconeixement públic que se’n deriva. No en tenia prou amb fer classes, havia de trobar la manera de lligar la docència amb una dimensió més pública, oferint a Martorell tant els seus serveis personals i professionals com els de l’Escola sencera.

El capítol més sonat i més lloable es va donar poc després de finalitzar el franquisme, quan l’aleshores principal mitjà de comunicació municipal,  el Semanario de Martorell, va tancar les portes per motius que desconec. El senyor Màrius, director de l’escola Sant Tomàs conjuntament amb Marta Garcia (la senyoreta Marta), va prendre la decisió de cobrir la mancança informativa municipal que s’imposava. Va decidir fer-ho a través de l’adaptació de la revista escolar En equipo. No, potser no ho heu entès bé. El senyor Màrius es va proposar, i va aconseguir per un període d’alguns anys, fer de l’En equipo de tota la vida a l’escola St. Tomàs un autèntic setmanari per a la població de Martorell. Ell en va ser el director, el cap de redacció i l’alma mater. En equipo es compaginaria i s’imprimiria professionalment en una impremta i tot seguit es distribuiria per les principals llibreries i quioscs de Martorell.

Portada de l'En Equipo

I nosaltres, els alumnes que en aquell moment cursàvem 6è, 7è o 8è d’EGB? Doncs n’érem els periodistes i algunes coses més. Quantes tardes del meu 8è d’EGB me les vaig passar fora de l’Escola, pels carrers de Martorell, anant a fer entrevistes conjuntament amb tres o quatre companys més. En Carles Porta feia de fotògraf. Amb el desaparegut Sergi Bargués i en Carles Salvador féiem les entrevistes i els reportatges. Sempre anàvem molt guiats pel senyor Màrius, i he de reconèixer que moltes vegades ell mateix ens preparava les entrevistes o ens les supervisava, sobretot quan entrevistàvem personatges d’un relatiu compromís. L’En equipo recollia informació de tota mena, com qualsevol revista d’àmbit local. Havíem entrevistat tant el president de la societat de caçadors com promotors de l’aeromodelisme martorellenc o l’artista Sadurní Pons, així com algun polític de la naixent democràcia, etc… No recordo haver estat massa a classe durant tot aquell temps. I quant vam aprendre! Amb tretze i catorze anys vam assolir gran autonomia, un elevat sentit de la responsabilitat, facilitat per parlar amb adults d’entorns que no ens resultaven propis… I el més important: vam aprendre que no hi ha res impossible, que podíem fer front a circumstàncies que, en principi, no eren les pròpies de nois i noies de la nostra edat. Ens ho passàvem tan bé i estàvem tan implicats en el projecte que, malgrat que el senyor Màrius feia la major part de la feina i assumia personalment les responsabilitats més grans, els dissabtes pel matí encara teníem temps d’anar a la impremta per ajudar a grapar els exemplars de la revista, un per un (aleshores era un treball encara molt artesanal) entre gillotines, taules de compaginació, cambres fosques i impressors professionals. Vam poder col·laborar activament en tot el procés de disseny i impresssió de l’En equipo (quin luxe!). En aquell moment encara no es parlava de les pràctiques a l’empresa, però nosaltres les vam dur a terme de manera més que satisfactòria. I quan acabàvem de grapar i havíem organitzat les piles d’exemplars (ja dissabte al migdia) encara anàvem a distribuir per tot Martorell, moltes vegades acompanyant el senyor Màrius en el seu Simca 1200 d’un color groc inclassificable.

Reportatge de l'En Equipo

Com que a l’Escola (un centre de barri dels anys 70) gaudíem d’estació meteorològica i cada dia féiem l’observació oportuna i la registràvem guiats pel el senyor Cos (el nostre professor de Ciències), acabàvem redactant, també, una previsió meteorològica per a l’En equipo. No recordo si l’encertàvem massa o no, però l’esforç es veia recompensat.

I com que tot no es podia fer des de l’Escola, el senyor Màrius també va demanar suport i col·laboració a exalumnes i altres personalitats de Martorell. Recordo especialment els acudits i altres col·laboracions gràfiques del que després ha estat un gran amic, el pintor Toni Cortadella.

L’En equipo també tenia publicitat, tant anuncis amb un disseny gràfic determinat com petits anuncis classificats. Sempre recordaré que un senyor, en gairebé totes les edicions, s’anunciava per conèixer persones que volguessin crear una comunitat alternativa. Corrien els anys 70, i poc temps després vaig aprendre què eren allò de les comunes.

És evident que l’En equipo havia de deixar empremta. L’actitud del senyor Màrius, moltes vegades despreocupat del dia a dia escolar i capficat sempre en els seus  grans projectes de dimensió extraescolar, ha esdevingut la seva millor lliçó com a mestre.

Reportatge i publicitat de l'En Equipo

Sí, amb ell llegíem Machado un divendres, i dissabte pel matí ens podia dur a l’hort que l’escola tenia en una riba del riu Anoia. Llegíem Miguel Hernández avui i collíem cebes demà. No és aquest un magnífic record?

Quan els senyor Màrius parlava de literatura s’emocionava. Hi posava molta energia i amb la seva veu de ràdio era capaç de dibuixar plàsticament el sentit poètic dels textos que llegíem.  Hi posava tanta emoció, que podíem veure allò que ens explicava com si d’una pel·lícula es tractés. Mai no m’he volgut comparar amb ell, però he de reconèixer que alguna vegada, tot analitzant Víctor Català o Salvat-Papasseit amb els meus alumnes m’he sentit una mica senyor Màrius, com si alguna cosa d’ell s’estigués transmetent a través del meu jo docent.

Avui el senyor Màrius ja s’ha retirat de la docència, però continua compromès amb Martorell. No disposo d'informació detallada sobre les seves activitats, però sé que és president del Patronat de la Cavalcada de Reis de Martorell i patró de la Fundació Francesc Pujols. M’arriben també informacions sobre les seves múltiples col·laboracions en tota mena d’activitats culturals martorellenques. I és que aquest home fa les coses perquè li surten de molt endins!

Moltes gràcies, senyor Màrius.