27 de novembre 2016

A prop de casa


Article que vaig publicar a l'edició en paper de  La Veu de l'Anoia el 7 d'octubre de 2016

Escoles de negocis de reconegudíssim prestigi internacional estan incorporant cada vegada més, als seus programes per a alts directius, la filosofia com a instrument per a la reflexió serena i necessària en la presa de decisions, per a la construcció del coneixement a l’empresa a partir del diàleg.

Curiosament, aquest fet es viu paral·lelament al clar desdibuixament de la petjada de les humanitats en els currículums de l’escolarització obligatòria i batxillerats, etapes educatives determinades per institucions que no se solen caracteritzar per avançar-se al seus temps.
La realitat és polièdrica i complexa, i la preparació per prendre decisions valuoses a llarg termini, posant sempre el bé comú per sobre de l’individual, fa imprescindible l’existència d’una clara metodologia. Les humanitats, aplicables en tots els àmbits de l’experiència humana, ens ofereixen aquesta possibilitat i ens ajuden a ubicar-nos en una realitat canviant, en què el tot passa i res no és d’Heràclit és l’únic que roman.
Crec, però, que la visió de les humanitats que s’ha fet cada vegada més popular al llarg del segle XX i de l’actual està molt distorsionada i condicionada per tòpics. S’ha generat una absurda oposició entre humanitats i ciència que no condueix enlloc i que diu ben poc de la saviesa dels que l’han promogut.
El drama musical Cerca de tu casa, estrenat recentment als nostres cinemes evidencia magistralment els efectes de la pèrdua de valors i també de saviesa en les estructures polítiques, empresarials i socials abans i durant la crisi iniciada aparentment el 2007. La crisi real, més profunda, té moltíssim a veure amb aspectes com l’absència d’una autèntica formació humanística en les persones que prenen decisions grans o petites, en tots nosaltres.
I si, irresponsables, mirem cap a un altre costat, és perquè sabem que molt a prop nostre algú pateix moltíssim i la frivolitat ens venç. 


David Cos
President d’Escola Sant Gervasi, sccl

President de Grup CLADE

Salari emocional

Article que vaig publicar a l'edició en paper de  La Veu de l'Anoia el 9 de setembre de 2016

 © Giancarlo Petrini, 2016


Aquests dies la premsa ens ha volgut ajudar fent-se ressò de les conclusions de diversos estudis existents sobre la crisi post-vacacional. Entre els llistats de mesures a prendre per fer més portable el retorn a la vida laboral, algun d’aquests resums propis d’un text d’autoajuda apuntava: “Intenti trobar un sentit a la seva feina”. Malament, molt malament anem si el sentit de la nostra feina es troba tan ocult que hem de fer un esforç intencionat per detectar-lo.
Aquest estiu hem pogut trobar a les llibreries “Responsabilidad social competitiva”, de Cristian Rovira, autor amb gran experiència pràctica i coneixement sobre el valor de les empreses més enllà de la seva rendibilitat econòmica. En algun moment de l’obra, l’autor, deixant de banda el concepte de salari monetari, es centra en la riquesa del salari emocional, aquell que enriqueix les persones perquè realitzen activitats amb sentit tant per a ells mateixos com per a les persones i les comunitats en i amb les quals treballen.
Ha de ser ben trist passar quaranta o cinquanta anys duent a terme una activitat professional sense acabar de trobar-li un sentit que ens enriqueixi. No estic convençut que l’humà sigui un animal solidari com apunten alguns. Al llarg dels temps hem mostrat dues cares ben oposades. Sense ser solidaris no hauríem arribat fins aquí, però està ben clar que també som ferotges i egoistes. Els noticiaris d’aquest estiu, un any més, no han passat per alt la barbàrie, però tampoc han deixat de costat la solidaritat. Escric aquestes paraules sentint molt a flor de pell l’assassinat de la Isabel Solà a Haití. Ella, que de ben segur havia trobat tot el sentit a la seva feina, ha estat víctima d’aquesta contradictòria condició humana. El nostre salari emocional ha de ser conquerit dia a dia en tot allò que fem i contra l’adversitat. Ella ho sabia.

David Cos
President d’Escola Sant Gervasi, sccl
President de Grup CLADE

29 de maig 2016

Camps de visió

-->
Entre 2007 i 2015, en l’arxiconegut context de destrucció de llocs de treball en l’empresa mercantil catalana (-13 %), les nostres cooperatives han estat capaces de generar-ne de nous (+2 %). ¿Vol dir això que totes les cooperatives són idíl·lics espais de creació de llocs de treball? De cap de les maneres, però sí que és cert que els models de governança propis de les societats cooperatives poden facilitar moltíssim que l’empresa actuï amb un elevat sentit de la responsabilitat, no només respecte els seus usuaris i clients, sinó envers el conjunt de la societat.



Al cap i la fi, les empreses les formem les persones i aquestes actuem inspirades per una combinació (voldria pensar que coherent) de valors personals i valors corporatius. La voluntat de crear llocs de treball estables és lloable, però per si sola no ens conduiria massa lluny. La creació de llocs de treball de qualitat només és un resultat més dels principis amb què solem treballar les cooperatives i els cooperativistes. Quan es mira més enllà de la imprescindible sostenibilitat econòmica, quan la participació de les persones, políticament i econòmica, és real, quan l’empresa i la seva gent viuen un autèntic compromís amb el seu entorn, aleshores és més fàcil generar valor i incrementar el nombre de socis de la cooperativa.

Sortint o no d’una crisi, teòrics i mitjans subratllen el millor comportament de les cooperatives en escenaris adversos, sobretot pel que fa a la gestió dels llocs de treball. Però les cooperatives no som una solució en temps de crisi. Som un model d’empresa també molt beneficiós per a la societat en períodes de prosperitat, quan alguns, amb una certa estretor en el camp de visió, focalitzen excessivament el resultat econòmic i obliden altres formes de benefici més compartits i profitosos a llarg termini per a tots.

Article publicat a "La veu de l'Anoia" el 6 de maig de 2016 (edició paper).

Demà

L'autoempodarement d'aquells que considerem que la condició humana no necessàriament ha de ser suïcida és seguremanet l'únic camí per subsistir al planeta i esdevenir raonablement feliços. Disposem de prou coneixement per aconseguir-ho. Només cal la determinació.  No et perdis aquesta pel·licula. Tasta el trailer.





30 de març 2016

Excel·lir plegats

Patriotes que fan versos dolents no fan cap servei a la pàtria. S’han de fer versos bons, predicava W. B Yeats als nacionalistes irlandesos a l’impàs del segle XIX al XX. El valor afegit que siguem capaços d’aportar en tot allò que realitzem, més enllà de la bona voluntat que es pressuposa, és el que ens farà competitius i excel·lir. Com sabia Yeats, aquest plantejament, que parteix de cada persona (sigui poeta o pastisser), no pot quedar reduït a la individualitat. 

Els països amb un índex de competitivitat laboral més elevat fa temps que van apostar per models de formació professional que no perseguissin cap altre objectiu que els del mateix Yeats. A casa nostra, tot i que les coses progressen, reunim alguns trets que ens ho continuen posant difícil. Malgrat les recents millores legislatives respecte el nostre sistema de formació professional per adequar-lo a les necessitats actuals i futures de les persones i dels mitjans de producció, segurament encara ens manca assolir un índex més elevat d’amor propi.

No tot ens ho donaran mastegat. L’empresa, sigui quina sigui la seva mida, ha d’assumir una gran responsabilitat en la formació continuada no només dels seus propis equips al llarg de tota la vida professional. L’empresa ha d’adquirir un sincer compromís amb el país i la formació professional dels seus ciutadans. La participació empresarial en programes de pràctiques no ha de ser exclusiva de les grans corporacions que disposen de protocols i estructures per a això. La petita i mitjana empresa, tan estesa a casa nostra, se n’ha de sentir també responsable i partícip. La cultura de posar en valor propi coneixement i saber-lo transferir sol correlacionar-se també amb la cultura dels qui el sabran incorporar a les seves organitzacions. És un camí d’anada i tornada, de donar i rebre per acabar excel·lint.

Article publicat a "La Veu de l'Anoia" el 30 de març de 2016

30 de juny 2013

.coop

Article publicat al diari Contrapunt el 28 de juny de 2013
El gregarisme humà segurament troba les seves arrels en l’aprenentatge mamífer del fet que el grup és més fort davant l’adversitat que no pas la individualitat isolada.  Aquest coneixement adquirit i definitiu en l’evolució de la nostra espècie s’ha manifestat al llarg de mil·lennis en tota mena d’organitzacions polítiques, socials, empresarials… adoptant formes jeràrquiques d’allò més variat i amb resultats desiguals i massa sovint injustos.

A Occident solem estar d’acord que, de totes les organitzacions conegudes, les més participatives, democràtiques i fonamentades en valors humanistes són les adequades per combinar el desenvolupament de projectes col·lectius amb la potenciació del creixement personal, social, polític, cultural i professional dels seus partícips. El món té molts defectes, i les democràcies també, però els valors amb què visquem la nostra experiència individual i col·lectiva determinaran la diferència qualitativa del grup i la persona.

A les societats que han assolit la democratització encara resta molta feina a fer. La crisi actual està provocant, enmig de la frustració, la desesperació i la injustícia, reaccions proactives que ens recorden que encara hi ha camí cap a una democratització més sincera.

D’entre totes les estructures organitzatives de l’activitat humana, és l’empresarial la que té encara més recorregut si volem que esdevingui, des d’uns objectius d’eficiència que hauríem de donar per pressuposats, una estructura productiva que afavoreixi el creixement de les persones.

L’any 1844, a Rochdale (Anglaterra), vint-i-set homes i una dona, tots ells de classe obrera, van decidir prendre les rendes del seu propi destí en un context de crisi summament advers, classista i empobridor. Van fundar, no sense assumir molts riscos, la Rochdale Society of Equitable Pioneer, experiència cooperativa que va donar peu al moviment cooperatiu. Avui, cent seixanta-cinc anys després, al planeta les cooperatives compten amb gairebé 1.000 milions de socis i hi treballen 100 milions de persones. Les seves vendes superen de lluny el PIB d’alguns dels països més desenvolupats. I, sobretot, constitueixen activitats empresarials fonamentades en la participació i la sostenibilitat, propiciadores de la transformació positiva de l’entorn.

El cooperativisme, malgrat uns inicis tan plens de dificultats i el desconeixement que se’n sol tenir, ja ha demostrat que és tan viable com altres fórmules empresarials, alhora que enriqueix els valors democràtics de la societat. Gairebé totes les lliçons que puguem aprendre es troben en la història, i malgrat això, el nostre impuls vital sembla entossudit a mirar de cua d’ull l’experiència acumulada al llarg dels segles.


07 d’octubre 2012

L'escola sorda


Existeix el mite popular que emprem tan sols el 10% de la nostra capacitat cerbral. Malgrat que aquesta llegenda ve de lluny i es manté arrelada en les creences  populars, avui sabem que totes les parts del cervell compleixen com a mínim alguna funció. Ben mirat, tampoc no podria ser d’altra manera si partim d’una concepció evolutiva de la natura, en què res no és gratuït. Res no és perquè sí en un món construït a través de la lluita salvatge per sobreviure.

Fotografia extreta de: http://infanciasociedadconocimiento.blogspot.com.es
Deixant al marge la reflexió sobre les conseqüències que comportaria la inutilització del 90% de la nostra capacitat cerebral, prefereixo aturar-me a pensar en què coneixem i què igonorem els docents actuals sobre el que se sol tenir per l’òrgan més evolucionat de la natura. I aquí la qüestió és per amoïnar-se. Ara potser sí que el percentatge simbòlic del 10% delimitaria prou bé el nostre marc de coneixements sobre cervell, persona i aprenentatge...

Les causes d’aquesta ignorància són purament intrínseques de la major part dels sistemes escolars d’avui. És paradoxal que la neurociència hagi evolucionat com ho ha fet en els darrers cent anys i especialment en les darreres dècades i les escoles encara continuem vivint d’esquenes a un coneixement l’aplicació del qual de ben segur provocaria un envejable augment de qualitat en la docència i els seus resultats.

Les lleis i reformes educatives passen com onades silencioses per les aules i sales de mestres. A les escoles continua passant de tot, i els seus fonaments continuen essent els d’una societat industrial mecanicista. Els docents continuem reproduint models que van néixer per a una societat, uns nens i uns joves que ja no existeixen. I la innovació acaba essent, per norma general, o bé cosa d’uns quants professionals que treballen als marges o bé, i en els millors casos, una línia d’actuació desordenada i poc definida de centre.

Emprem el 100% del nostre cervell, però els que ajudem les persones en la construcció i ordenació de la ment mantenim les portes tancades al coneixement d’avui sobre el funcionament d’aquest cervell. Cal localitzar aquest coneixement i dur-lo a l’Escola. Convé que els equips directius siguin molt conscients i permeables a aquest coneixement i que estableixin plans de formació per al professorat en funció dels requeriments de cada lloc de treball. Amb el coneixement a casa nostra, podrem establir plans d’actuació, dibuixar fites en un mapa i començar a fer via. Intueixo que aquest camí serà veritablement transformador.

Us deixo un video il·lustratiu que fa temps va inspirar parcialment aquestes línies.