Patriotes que fan versos dolents no fan cap servei a la pàtria.
S’han de fer versos bons, predicava W. B Yeats als nacionalistes
irlandesos a l’impàs del segle XIX al XX. El valor afegit que siguem
capaços d’aportar en tot allò que realitzem, més enllà de la bona
voluntat que es pressuposa, és el que ens farà competitius i excel·lir.
Com sabia Yeats, aquest plantejament, que parteix de cada persona (sigui
poeta o pastisser), no pot quedar reduït a la individualitat.
Els països amb un índex de competitivitat laboral més elevat fa temps
que van apostar per models de formació professional que no perseguissin
cap altre objectiu que els del mateix Yeats. A casa nostra, tot i que
les coses progressen, reunim alguns trets que ens ho continuen posant
difícil. Malgrat les recents millores legislatives respecte el nostre
sistema de formació professional per adequar-lo a les necessitats
actuals i futures de les persones i dels mitjans de producció,
segurament encara ens manca assolir un índex més elevat d’amor propi.
No tot ens ho donaran mastegat. L’empresa, sigui quina sigui la seva
mida, ha d’assumir una gran responsabilitat en la formació continuada no
només dels seus propis equips al llarg de tota la vida professional.
L’empresa ha d’adquirir un sincer compromís amb el país i la formació
professional dels seus ciutadans. La participació empresarial en
programes de pràctiques no ha de ser exclusiva de les grans corporacions
que disposen de protocols i estructures per a això. La petita i mitjana
empresa, tan estesa a casa nostra, se n’ha de sentir també responsable i
partícip. La cultura de posar en valor propi coneixement i saber-lo
transferir sol correlacionar-se també amb la cultura dels qui el sabran
incorporar a les seves organitzacions. És un camí d’anada i tornada, de
donar i rebre per acabar excel·lint.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada