Anècdota i categoria a la tribu mutant

En els darrers anys està circulant i creixent el discurs que avisa d'una transformació generacional provocada per les diferències actuals (respecte generacions anteriors)  en els processos tecnològics aplicats al treball, al lleure, a l'aprenentatge... a la vida. A l’ala extrema del discurs hi ha qui apunta que aquestes tranformacions es concretaran en modificacions de l’estructura cerebral dels joves, gairebé com si d’una terrible mutació evolutiva es tractés. Ocult sota d'aquest discurs que per norma general és més de tipus catastrofista, en trobem un altre de molt més profund (i que ara no resoldrem) sobre com l’ús de l'eina provoca transformacions neuronals (i fins i tot fisiològiques). La neurociència actual ja té ben clar que no només la tecnologia modifica la ment. Sembla ser que la plasticitat cerebral permet que la ment es modifiqui dia a dia a causa d’una infinitat de factors externs i interns. No només la tecnologia ens muta!

   © David Cos 2011

Fa dos milions i mig d'anys, quan els humans vam trobar les maneres de tallar el sílex a cops de pedra, vam obrir una gran porta a la supervivència de l'espècie. Guanyàvem seguretat perquè érem capaços de relacionar-nos amb el món d'una altra manera. Aquest gran avenç va afavorir el desenvolupament d’habilitats inimaginades fins aleshores i que acabéssim pensant i actuant com mai no havia estat vist. Les grans innovacions tecnològiques han modificat substancialment les formes de vida. Són aquests canvis en les circumstàncies el que ens farà arribar a metamorfosis molt més profundes de la nostra manera de pensar i de relacionar-nos amb l’entorn. Estic segur que alguns avis de la tribu, en veure els joves caçadors tallar la carn amb les noves eines de tall de sílex, havien de trobar-hi alguna pega i tendien a recordar els perills a què aquella gran comoditat ens abocaria. Som humans.

Existeix la por que els joves perdin la seva capacitat de concentració. A alguns els alarma la seva capacitat d’estar per dues, tres o més coses alhora sense atendre en profunditat cap d’elles. Altres ho troben admirable. I en base a això es crea un debat absurd. D’aquesta mena de debats n’hem tingut uns quants al llarg de les darreres dècades. Tots recordarem als anys 80 el debat walkman sí per estudiar o walkman no. Continua viu: mp3 sí versus mp3 no. Encara uns anys abans, entre els docents també s’havia obert la discussió, amb moltíssimes variants, sobre si calculadora sí o calculadora no. Ara en tenim altres d’encara pitjors: consola de videojocs sí, consola no; xarxes socials sí o no…

Tots aquests debats em semblen d’allò més i més absurd i trobo que són una molt bona pèrdua de temps entre docents i també entre pares… No m’amoïna el debat en sí, sinó la cortina de fum que aquests debats estenen sobre les veritables necessitats de l’educació tant per part dels docents com de les famílies.

Aquestes necessitats, malgrat tots els avenços tecnològics que hi pugui haver, no són noves. La formació de nens i joves requereix el mateix criteri que requeria a la Grècia antiga. El que passa és que sovint confonem l’anècdota amb la categoria i ens quedem encallats en allò que realment té poca importància, ancorats a tòpics i pors.

Si creiem que els nostres fills/alumnes no gaudeixen de prou capacitat de concentració, el primer que hem de fer és trobar les maneres de corregir aquesta mancança. Mira que n’hi ha, de maneres; només és qüestió de posar-s’hi i de ser constant. Si trobem altres deficiències en els seus hàbits de raonament, de comportament, d’estudi i aprenentatge, relacionals, etc, posem-nos-hi, que segurament podrem dur a terme estratègies per millorar tots aquests aspectes. Però culpabilitzar, i per tant rebutjar les videoconsoles, els mp3, les xarxes socials i les calculadores per resoldre problemes és estar molt encallat i barrejar coses que no hi tenen res a veure.

No siguem els vells xarucs de la tribu i aprenguem que les eines són només això. Traguem-ne profit!