Franco va morir aquell mateix any, durant el primer trimestre. El senyor Miró duia barba. Temps després vaig saber que les noves taules grans, immenses, havien estat comprades per aconseguir una distribució diferent de l'aula, propiciant grups de treball. Les havia demanat el senyor Miró.
El nostre mestre només va estar a l'escola un curs... però quin curs! El 1975-76 ja vam treballar per projectes: el blat, els rèptils, el cos humà... No vam memoritzar gaire (i amb això no vull pas dir que practicar la memòria no sigui bo). Vam interioritzar conceptes i procediments que de ben segur han incidit en el nostre sistema de valors, de creences i, per tant, en les nostres personalitats (com a mínim en la meva). No mantinc cap contacte amb els meus companys de promoció, però si ens trobéssim els preguntaria pel record que guarden del senyor Miró.
Vam deixar de costat els horaris hora a hora, matèria a matèria. Integràvem els coneixements de les diferents àrees en cada projecte. Vam fer més i millors sortides que en tota la nostra escolarització, i es tractava de sortides molt actives, força ben plantejades, durant les quals sempre deixàvem constància de totes les observacions que dúiem a terme. Sempre parlàvem amb gent del país: pescadors de Blanes, els membres de la família pagesa del mas que hi ha al peu del castell de Sant Jaume de Martorell, botiguers diversos...
Pesava com ha de pesar l'autonomia de cada grup de treball i de cadascun de nosaltres. El senyor Miró donava joc i deixava créixer, afavoria, estimulava l'aprofundiment en els propis recursos, el treball més enllà de l'aula, la reflexió... I sempre, sempre, sempre transpirava amor, estima per a tots nosaltres.
No puc oblidar totes aquelles tardes i vespres (i alguna nit) amb el Jaume Borrull, un veí de l'Avenida General Mola, 59, A-1, treballant i gaudint a l'ampli replà del 5è pis o a la mateixa entrada de l'edifici de vivendes, treballant i gaudint sobre murals immensos que ens havien de servir per al projecte. El panell sobre l'aparell circulatori a escala 1:1 i amb artèries i venes materialitzades amb tubs prims de plàstic. Aquell treball va ser l'estrella del curs. I les caceres de sargantanes i llargandaixos amb en Juárez? Vam anar amb els seus dos gossos al que seria després el futur barri del Camí Fondo. Quina sort poder anar per lliure!! Quina sort poder traspassar els límits del terme municipal amb els companys més aventurers! Quina sensació intensa d'estar creixent, senyor Miró!
A aquella edat tots ens acostumàrem a allò d'Amnistia, i de veure-ho pintat amb esprai a les parets de tot el poble. El senyor Miró no ens ho va explicar. Va provocar una cosa millor: ho vam escenificar. Presons, presos polítics, jutges, governants, manifestants... Escenificar l'amnistia en una classe d'una digna escola de barri l'any 1976!!
Cada dilluns a les nou del matí celebràvem assemblea. Aportàvem informacíons i experiències recollits i produïts durant el cap de setmana, opinàvem, discutíem o tan sols exposàvem.
Poques vegades el senyor Miró va esdevenir el protagonista tal i com ho solem entendre. Poques vegades va centrar l'atenció en la seva persona. Ara sí, una tarda, arran de la notícia d'un terratrèmol, ens va narrar la seva experiència sobre el tema a Xile quan ell hi havia estat com a missioner (això darrer no ens ho va explicar, però jo ho vaig saber després per vies fiables; no m'hi entretindré per respecte al seu silenci envers nosaltres aleshores). Recordo especialment la narració dels fets dramàtics a causa de l'ensorrament d'un teatre que suposo que devia esatar al centre de Santiago.
El senyor Miró va ser el primer mestre (i potser l'únic) que ens va rebre a casa seva un dissabte per mostrar-nos com fer un herbari. Quan la Pili, el Carles, el Sergi, l'altre Carles i jo vam trucar al timbre, ens va obrir l'home de la barba messiànica, santa, cobert de coll cap avall amb un davantal. En l'imaginari d'un nen de l'època, la masculinitat de la barba i la feminitat del davantal provocaven un fort contrast, potser excessiu. El senyor Miró cuinava el dinar. Inaudit! Insòlit! Per explicar-ho a casa tot dinant i perquè tota la família em mirés amb un somriure sorneguer.
El senyor Miró, que ara viu prop de Girona, que va deixar la nostra escola en acabar el curs, que havia viscut tants i tan intensos fets, que havia estat titllat d'idealista i que va fundar la revista de la classe amb una impremta feta en una safata per a canelons... va ser un gran mestre. Va saber despertar en nosaltres la capcitat de fer-nos preguntes, i la necessitat de créixer tot recercant respostes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada